Els gitanos, protagonistes oblidats de la Guerra Civil

Per Sant Jordi, que ja queda lluny, vaig comprar-me una sèrie de revistes editades per l'Institut Romanó de Serveis socials i Culturals. Es tracta de La revista trimestral d'investigació gitana. En el seu número 56 s'hi troba un article d'un Historiador desconegut David Martín, que fa un repàs de quin ha estat el tractament que s'ha donat des de cadascún dels bàndols de la implicació dels gitanos en la Guerra Cívil, i és curiós com en ambdós casos ens dona exemples de visions negatives en tant en quant esls gitanos és mantenien segons la majoria al marge de la guerra, essent aquesta una postura incòmoda. Ara bé, voldria reproduir les paraules de l'únic autor gitano citat en l'article Helios Gómez, anarquista i posteriorment comunista:

" Los gitanos son víctimas en España de su injusticia tradicional. Se les ha hecho una atmósfera de pintoresquismo, de picardía, de un falso casticismo de pandereta. Hay quien no concibe al gitano sino como un ente arbitrario y enrededor o un motivo de diversión para las juergas. (...) Esta guerra es su justificación y su reivindicación. En Sevilla, los gitanos de la Cava, de Pagés del Corro y del Puerto Camaronero estuvieron 10 días batiendo desesperadamente contra Queipo de Llano. En Barcelona los gitanos de Sans, la barriada de mayor significación proletaria, fueron los primeros que se movilizaron, y con escopetas de caza, con viejos pistolones, con navajas cortaron el paso, en la plaza de España. Luego he visto a los gitanos batirse como héroes en el frente de Aragón, en Bujaraloz y en Pina. Gitanos vinieron con la columna Bayo y desembarcaron en Puero Cristo, y allí, en una centuria del partido Socialista Unificado de Cataluña, había gitanos que pelearon como leones en un parapeto que se llamó de la muerte. Yo te digo que de esta guerra civil que alumbrará tantas cosas magníficas ha de salir, también en España, la reivindicación de los gitanos, su integración total a la vida civil."

Quan he acabat de transcriure el text he buscat per internet Helios Gómez, y he descobert el següent: que es tracta d'un Pintor, ilustrador, diseñador i poeta reconegut internacionalment, y que en el seu moment va compartir tertúlies amb Lorca, Buñuel y Dalí, i va prendre un paper actiu en la guerra civil. N'havíeu sentit a parlar mai? És un clar exemple de meta-oblit.

Personatge nº 1: "De Russos..."

He decit inaugurar un nou espai al blog que serà titulat el personatge del mes i de cara al mes que s'apropa, d'intensa activitat mental, he triat Aleksandr Oparin bioquímic rus que va iniciar la via de investigacions sobre l'origen de la vida l'any 1924.

Aleksandr Ivanovich Oparin (Александр Иванович Опарин, 24 de març de 1894 - 12 d'abril de 1980) va ser un bioquímic soviètic que va realitzar avenços pel que fa a l'origen de la vida a la Terra. Va ser membre de l'Acadèmia de Ciències soviètica. El 1924, va engegar una teoria sobre origen de la vida, que consistia en un desenvolupament constant de l'evolució química de molècules de carboni. La teoria d'Oparin va ser represa per Stanley Miller, que va posar en pràctica l'experiment que assolia crear matèria orgànica a partir de matèria inorgànica de forma espontània sota unes condicions que miraven de simular les de la terra primitiva. (Extret de Viquipèdia)

Fa poc em va arribar a les mans una reedició de L' origen de la vida que va publicar l'any 1924, Un llibre curt d'unes cinquanta pagines, no més, que explicava quines havien de ser les condicions necessàries pel pas de la matèria inorgànica a la matèria orgànica, i com s'ajustaven perfectament a les condicions que aleshores s'atribuïen a l'atmòsfera primitiva de la terra. Ara bé el que em va sobtar més va ser el títol del seu primer capítol: "La lluita del materialisme contra l'idealisme i la religió en front d'el problema de l'origen de la vida". Vaig pensar que realment va existir en algun moment i en un determinat indret del món una cultura científica diferent, que pretenia ser coherent en tots els terrenys en l'històric, en el filosòfic i evidentment en el propi. Una cultura que en definitiva buscava el donar els elements necessaris per a comprendre el moment de l'avanç de la ciència i del camí de la humanitat.

Us deixo amb uns fragments d'aquest magnífic capítol i és que la ciència és de per sí revolucionària:

"El materialismo dialéctico enseña que la vida es de naturaleza material. Mas, sin embargo, la vida no es, en realidad, una propiedad inseparable de toda la materia en general. Por el contrario, la vida sólo es inherente a los seres vivos, pues sabido es que carecen de ella todos los objetos y materiales del mundo inorgánico, La vida es una manifestación especial del movimiento de la materia, pero esta manifestación o forma especial no ha existido eternamente ni está desunida de la materia inorgánica por un abismo insalvable, sino que, por el contrario, surgió de esa misma materia en el curso del desarrollo del mundo, como una nueva cualidad."

"Al elevarse de un plano inferior a otro superior, la materia va adquiriendo nuevas cualidades que antes no tenía, lo cual quiere decir que la vida es, por tanto, una nueva cualidad, que aflora como una etapa determinada, como determinado escalón del desarrollo histórico de la materia. Por lo expuesto se descubre claramente que el camino principal que nos lleva con seguridad y acierto a la solución del problema del origen de la vida es, sin duda alguna, el estudio del desarrollo histórico de la materia, es decir, de ese desarrollo que en otros tiempos condujo a la aparición de una nueva cualidad: a la aparición de la vida."

"El materialismo dialéctico nos enseña que la materia nunca está en reposo, sino que se halla en constante movimiento, se desarrolla, y en su expansión se eleva a planos cada vez más altos, tomando formas de movimiento cada vez más complejas y más perfectas."

Mira el llibre sencer

SANT torne-m'hi...

Ja veig que molts de vosaltres us esteu posant les piles amb això dels blocs, doncs bé, avui que casualment torna a ser dia post-electoral he decidit tornar a escriure-hi, i esperem que aquesta vegada vagi de debò. Fa unes setmanes vaig estar a Roma amb l'Antoni i el Gerard, i abans d'anar-hi vaig pensar que segurament en tornant potser valoraria més el dia a dia de la meva ciutat, Barcelona, la gestió que s'ha dut a terme, allò que ens ofereix, més enllà de la sensació quotidiana de ciutat que gira l'esquena als seus ciutadans, que amaga darrera una façana de pulcritud i ordre la cara més amarga de l'individualisme i de la solitud.
Però després de quatre dies de donar voltes i més voltes per Roma( gràcies Antoni per portar-nos on ens vas portar), vaig tenir la sensació que era en una ciutat on, malgrat un tràfic caòtic i un cert toc d'impresentabilitat, l'aire era més fresc i on es respirava una miqueta més de llibertat que a casa meva. Coses tan simples com el fet d'estar assegut a una plaça plena de gent a les 3 del matí d'un diumenge amb una cervesa a la mà, sense crits ni festa i una noia llegint tranquil·lament sota la llum d'una farola, em van fer obrir una miqueta més els ulls. Vaig pensar que potser a cops de grans esdeveniments la nostra ciutat i la gent que hi vivim hem anat perdent any rera any aquell aire mediterrani que diuen tenia a finals dels 80 principis dels 90, i del qualara ja ningú se n'orgulleix , més aviat al contrari, molts el repudien i el volen enterrar.