28 d’abril 2008

Torna la Rumba Catalana

Quan se’ns parla de cultura popular, de ritmes i danses folclòriques la primera imatge que ens ve al cap és la barretina, l’espardenya i la sardana. I és que 23 anys de govern nacionalista carrincló han deixat una impremta molt clara en l’imaginari col·lectiu sobre quines són les tradicions del nostre país. Sort en tenim doncs de la Rumba Catalana que estableix un vincle sincer entre l’expressió cultural popular i el nostre caràcter mediterrani, alegre i lúcid en les formes i en sensualitat. Sens dubte la rumba és la culminació de l’expressió cultural de la Catalunya dels indians que retornaren de les Amèriques independitzades, dels obrers, dels andalusos, murcians i extremenys que vingueren a treballar a la Catalunya de la revolució industrial, amb la marca dels gitanos, que amb la capacitat d’adaptar-se que tot poble nòmada conté desenvoluparen i donaren cos a aquest estil hegemonitzador.

La Rumba neix la dècada dels seixanta del segle XX a Catalunya, quan poc a poc revifen els balls d’embelat i es recuperen les festes majors, en mig de la foscor del règim franquista. És en aquest moment quan arriben nombroses orquestres de ball composades per musics llatinoamericans i quan es dóna major activitat comercial de la comunitat gitana amb països com Veneçuela i Colòmbia, per la venta de roba (en ple inici de la crisi de la indústria del tèxtil català dit sigui de passada). Aquesta situació serà el substrat pel qual començaran a sonar en les orquestres aquest nou ritme calorós i desinhibidor. I ja ho deia el Gato pérez ”la Rumba neix al carrer filla de Cuba i d’un gitanet”. Potser és agosarat dir que la rumba és l’únic estil popular de música nascut a Europa al segle XX, però sense cap dubte la rumba s’ha relegat durant molts anys a un segon pla de l’escena musical que no li fa justícia.

La història rumbera que ens parla de el Pescaílla (del barri de Gràcia de Barcelona) com l’inventor i del ventilador com a base del ritme (la mà combina la percussió de la caixa de la guitarra i el raspeig de les cordes) ens ensenya que és una música nascuda sense pretensions, sense voluntat hegemònica però que esdevé hegemònica en les festes majors, en les nits de Sant Joan, i poc a poc s’apodera de l’ambient barceloní dels anys 70. El triomf de la rumba arreu de l’Estat amb l’èxit d’en Peret és el punt culminant d’aquesta primera etapa de la rumba a partir del qual s’inicia un declivi, ja que el règim s’intenta apropiar d’aquest estil musical.

En plena transició les actituds excloents de certs sectors progressistes que marcaven l’agenda cultural del nostre país, no van permetre que la rumba fos acceptada com l’expressió cultural de molts dels treballadors del nostre país, de l’anomenat cinturó roig barceloní on la rumba gaudia amb naturalitat de ser l’expressió més festiva. D’alguna manera amb la nova cançó es van deixar de moure els malucs, crec que per això no és estrany que molts d’aquells que se’n reclamen partíceps ara promoguin lleis cíviques prohibitives i no entenguin que la festa en la foscor era revolucionària de per se.

L’arribada del Gato Pérez torna a marcar un punt de inflexió en la rumba, hi aplica la narració d’històries noves, històries que es basen en allò quotidià, en la sàtira, etc. El Gato globalitza la rumba i la dota de significats que reflexionen sobre el desencant i el relativisme nascut de la dècada dels vuitanta. Amb la mort del Gato la rumba torna a patir un daltabaix, però ara sembla que les bases ja estan assentades i en aquesta primera dècada del nou segle la Rumba torna: perquè és un ritme “sabròs i enganxós”, càlid i sensual, i perquè humanitza les relacions entre els qui la ballen, perquè dóna “bon rotllo” i és divertida , i perquè tal i com diu el Miquel Pauner (Guitarrista i Cantant de Meztuca) “ tenim entre mans un gènere musical festiu que se'l senten seu gent de generacions molt diferents.” I això en una època en la qual als joves se’ns criminalitza per revitalitzar el carrer i les relacions humanes crec que no és gens menyspreable. La rumba en definitiva és una de les expressions de la veritable cultura popular, del sarcasme català, i de la perfecte combinació del seny i la rauxa universals.