Ederlezi: Un espai transformador.

Torna la Rumba Catalana

2008-04-28T19:42:00.001+02:00

Quan se’ns parla de cultura popular, de ritmes i danses folclòriques la primera imatge que ens ve al cap és la barretina, l’espardenya i la sardana. I és que 23 anys de govern nacionalista carrincló han deixat una impremta molt clara en l’imaginari col·lectiu sobre quines són les tradicions del nostre país. Sort en tenim doncs de la Rumba Catalana que estableix un vincle sincer entre l’expressió cultural popular i el nostre caràcter mediterrani, alegre i lúcid en les formes i en sensualitat. Sens dubte la rumba és la culminació de l’expressió cultural de la Catalunya dels indians que retornaren de les Amèriques independitzades, dels obrers, dels andalusos, murcians i extremenys que vingueren a treballar a la Catalunya de la revolució industrial, amb la marca dels gitanos, que amb la capacitat d’adaptar-se que tot poble nòmada conté desenvoluparen i donaren cos a aquest estil hegemonitzador.

La Rumba neix la dècada dels seixanta del segle XX a Catalunya, quan poc a poc revifen els balls d’embelat i es recuperen les festes majors, en mig de la foscor del règim franquista. És en aquest moment quan arriben nombroses orquestres de ball composades per musics llatinoamericans i quan es dóna major activitat comercial de la comunitat gitana amb països com Veneçuela i Colòmbia, per la venta de roba (en ple inici de la crisi de la indústria del tèxtil català dit sigui de passada). Aquesta situació serà el substrat pel qual començaran a sonar en les orquestres aquest nou ritme calorós i desinhibidor. I ja ho deia el Gato pérez ”la Rumba neix al carrer filla de Cuba i d’un gitanet”. Potser és agosarat dir que la rumba és l’únic estil popular de música nascut a Europa al segle XX, però sense cap dubte la rumba s’ha relegat durant molts anys a un segon pla de l’escena musical que no li fa justícia.

La història rumbera que ens parla de el Pescaílla (del barri de Gràcia de Barcelona) com l’inventor i del ventilador com a base del ritme (la mà combina la percussió de la caixa de la guitarra i el raspeig de les cordes) ens ensenya que és una música nascuda sense pretensions, sense voluntat hegemònica però que esdevé hegemònica en les festes majors, en les nits de Sant Joan, i poc a poc s’apodera de l’ambient barceloní dels anys 70. El triomf de la rumba arreu de l’Estat amb l’èxit d’en Peret és el punt culminant d’aquesta primera etapa de la rumba a partir del qual s’inicia un declivi, ja que el règim s’intenta apropiar d’aquest estil musical.

En plena transició les actituds excloents de certs sectors progressistes que marcaven l’agenda cultural del nostre país, no van permetre que la rumba fos acceptada com l’expressió cultural de molts dels treballadors del nostre país, de l’anomenat cinturó roig barceloní on la rumba gaudia amb naturalitat de ser l’expressió més festiva. D’alguna manera amb la nova cançó es van deixar de moure els malucs, crec que per això no és estrany que molts d’aquells que se’n reclamen partíceps ara promoguin lleis cíviques prohibitives i no entenguin que la festa en la foscor era revolucionària de per se.

L’arribada del Gato Pérez torna a marcar un punt de inflexió en la rumba, hi aplica la narració d’històries noves, històries que es basen en allò quotidià, en la sàtira, etc. El Gato globalitza la rumba i la dota de significats que reflexionen sobre el desencant i el relativisme nascut de la dècada dels vuitanta. Amb la mort del Gato la rumba torna a patir un daltabaix, però ara sembla que les bases ja estan assentades i en aquesta primera dècada del nou segle la Rumba torna: perquè és un ritme “sabròs i enganxós”, càlid i sensual, i perquè humanitza les relacions entre els qui la ballen, perquè dóna “bon rotllo” i és divertida , i perquè tal i com diu el Miquel Pauner (Guitarrista i Cantant de Meztuca) “ tenim entre mans un gènere musical festiu que se'l senten seu gent de generacions molt diferents.” I això en una època en la qual als joves se’ns criminalitza per revitalitzar el carrer i les relacions humanes crec que no és gens menyspreable. La rumba en definitiva és una de les expressions de la veritable cultura popular, del sarcasme català, i de la perfecte combinació del seny i la rauxa universals.

Els gitanos, protagonistes oblidats de la Guerra Civil

2007-06-07T17:32:00.000+02:00

Per Sant Jordi, que ja queda lluny, vaig comprar-me una sèrie de revistes editades per l'Institut Romanó de Serveis socials i Culturals. Es tracta de La revista trimestral d'investigació gitana. En el seu número 56 s'hi troba un article d'un Historiador desconegut David Martín, que fa un repàs de quin ha estat el tractament que s'ha donat des de cadascún dels bàndols de la implicació dels gitanos en la Guerra Cívil, i és curiós com en ambdós casos ens dona exemples de visions negatives en tant en quant esls gitanos és mantenien segons la majoria al marge de la guerra, essent aquesta una postura incòmoda. Ara bé, voldria reproduir les paraules de l'únic autor gitano citat en l'article Helios Gómez, anarquista i posteriorment comunista:

" Los gitanos son víctimas en España de su injusticia tradicional. Se les ha hecho una atmósfera de pintoresquismo, de picardía, de un falso casticismo de pandereta. Hay quien no concibe al gitano sino como un ente arbitrario y enrededor o un motivo de diversión para las juergas. (...) Esta guerra es su justificación y su reivindicación. En Sevilla, los gitanos de la Cava, de Pagés del Corro y del Puerto Camaronero estuvieron 10 días batiendo desesperadamente contra Queipo de Llano. En Barcelona los gitanos de Sans, la barriada de mayor significación proletaria, fueron los primeros que se movilizaron, y con escopetas de caza, con viejos pistolones, con navajas cortaron el paso, en la plaza de España. Luego he visto a los gitanos batirse como héroes en el frente de Aragón, en Bujaraloz y en Pina. Gitanos vinieron con la columna Bayo y desembarcaron en Puero Cristo, y allí, en una centuria del partido Socialista Unificado de Cataluña, había gitanos que pelearon como leones en un parapeto que se llamó de la muerte. Yo te digo que de esta guerra civil que alumbrará tantas cosas magníficas ha de salir, también en España, la reivindicación de los gitanos, su integración total a la vida civil."

Quan he acabat de transcriure el text he buscat per internet Helios Gómez, y he descobert el següent: que es tracta d'un Pintor, ilustrador, diseñador i poeta reconegut internacionalment, y que en el seu moment va compartir tertúlies amb Lorca, Buñuel y Dalí, i va prendre un paper actiu en la guerra civil. N'havíeu sentit a parlar mai? És un clar exemple de meta-oblit.

Personatge nº 1: "De Russos..."

2007-05-30T02:32:00.000+02:00

He decit inaugurar un nou espai al blog que serà titulat el personatge del mes i de cara al mes que s'apropa, d'intensa activitat mental, he triat Aleksandr Oparin bioquímic rus que va iniciar la via de investigacions sobre l'origen de la vida l'any 1924.

Aleksandr Ivanovich Oparin (Александр Иванович Опарин, 24 de març de 1894 - 12 d'abril de 1980) va ser un bioquímic soviètic que va realitzar avenços pel que fa a l'origen de la vida a la Terra. Va ser membre de l'Acadèmia de Ciències soviètica. El 1924, va engegar una teoria sobre origen de la vida, que consistia en un desenvolupament constant de l'evolució química de molècules de carboni. La teoria d'Oparin va ser represa per Stanley Miller, que va posar en pràctica l'experiment que assolia crear matèria orgànica a partir de matèria inorgànica de forma espontània sota unes condicions que miraven de simular les de la terra primitiva. (Extret de Viquipèdia)

Fa poc em va arribar a les mans una reedició de L' origen de la vida que va publicar l'any 1924, Un llibre curt d'unes cinquanta pagines, no més, que explicava quines havien de ser les condicions necessàries pel pas de la matèria inorgànica a la matèria orgànica, i com s'ajustaven perfectament a les condicions que aleshores s'atribuïen a l'atmòsfera primitiva de la terra. Ara bé el que em va sobtar més va ser el títol del seu primer capítol: "La lluita del materialisme contra l'idealisme i la religió en front d'el problema de l'origen de la vida". Vaig pensar que realment va existir en algun moment i en un determinat indret del món una cultura científica diferent, que pretenia ser coherent en tots els terrenys en l'històric, en el filosòfic i evidentment en el propi. Una cultura que en definitiva buscava el donar els elements necessaris per a comprendre el moment de l'avanç de la ciència i del camí de la humanitat.

Us deixo amb uns fragments d'aquest magnífic capítol i és que la ciència és de per sí revolucionària:

"El materialismo dialéctico enseña que la vida es de naturaleza material. Mas, sin embargo, la vida no es, en realidad, una propiedad inseparable de toda la materia en general. Por el contrario, la vida sólo es inherente a los seres vivos, pues sabido es que carecen de ella todos los objetos y materiales del mundo inorgánico, La vida es una manifestación especial del movimiento de la materia, pero esta manifestación o forma especial no ha existido eternamente ni está desunida de la materia inorgánica por un abismo insalvable, sino que, por el contrario, surgió de esa misma materia en el curso del desarrollo del mundo, como una nueva cualidad."

"Al elevarse de un plano inferior a otro superior, la materia va adquiriendo nuevas cualidades que antes no tenía, lo cual quiere decir que la vida es, por tanto, una nueva cualidad, que aflora como una etapa determinada, como determinado escalón del desarrollo histórico de la materia. Por lo expuesto se descubre claramente que el camino principal que nos lleva con seguridad y acierto a la solución del problema del origen de la vida es, sin duda alguna, el estudio del desarrollo histórico de la materia, es decir, de ese desarrollo que en otros tiempos condujo a la aparición de una nueva cualidad: a la aparición de la vida."

"El materialismo dialéctico nos enseña que la materia nunca está en reposo, sino que se halla en constante movimiento, se desarrolla, y en su expansión se eleva a planos cada vez más altos, tomando formas de movimiento cada vez más complejas y más perfectas."

Mira el llibre sencer

SANT torne-m'hi...

2007-05-28T23:30:00.000+02:00

Ja veig que molts de vosaltres us esteu posant les piles amb això dels blocs, doncs bé, avui que casualment torna a ser dia post-electoral he decidit tornar a escriure-hi, i esperem que aquesta vegada vagi de debò. Fa unes setmanes vaig estar a Roma amb l'Antoni i el Gerard, i abans d'anar-hi vaig pensar que segurament en tornant potser valoraria més el dia a dia de la meva ciutat, Barcelona, la gestió que s'ha dut a terme, allò que ens ofereix, més enllà de la sensació quotidiana de ciutat que gira l'esquena als seus ciutadans, que amaga darrera una façana de pulcritud i ordre la cara més amarga de l'individualisme i de la solitud.
Però després de quatre dies de donar voltes i més voltes per Roma( gràcies Antoni per portar-nos on ens vas portar), vaig tenir la sensació que era en una ciutat on, malgrat un tràfic caòtic i un cert toc d'impresentabilitat, l'aire era més fresc i on es respirava una miqueta més de llibertat que a casa meva. Coses tan simples com el fet d'estar assegut a una plaça plena de gent a les 3 del matí d'un diumenge amb una cervesa a la mà, sense crits ni festa i una noia llegint tranquil·lament sota la llum d'una farola, em van fer obrir una miqueta més els ulls. Vaig pensar que potser a cops de grans esdeveniments la nostra ciutat i la gent que hi vivim hem anat perdent any rera any aquell aire mediterrani que diuen tenia a finals dels 80 principis dels 90, i del qualara ja ningú se n'orgulleix , més aviat al contrari, molts el repudien i el volen enterrar.

Ciutadans i el Partido Radical de Lerroux

2006-11-04T18:11:00.000+01:00

Després, de les renyides eleccions catalanes, he decidit donar-li una nova empenta el blog i què millor per fer-ho que comentar l'aparició en l'escenari polític del polèmic partit ciutadans-partit de la ciutadània. Simplement em limitaré a donar la definició de què era el Partido Radical d'Alejandro Lerroux: "fundat l'any 1908, durant la Restauració va tenir un paper molt important com a organitzador dels grups republicans, els seguien molts treballadors i gent de la classe mitjana. Tenia un ideari força confús; malgrat això, es caracteritzava pel seu anticlericalisme, republicanisme espanyolista, però no d'esquerres, i així va evolucionar cap a posicions moderades." Tal i com veiem, ciutadans respon a la definició del Partit Radical: ideari confús, constitucionalisme espanyolista, i no d'esquerres. Ciutadans és en definitiva un partit oportunista, basat en el populisme més ranci i enganyós; és un conglomerat de pseudointel·lectualoides caducats (vegis Arcadi Espada, ALbert Boadella) que pretenen sota una falsa aparença progressista, fer bandera d'un discurs desdibuixat ple de premises filofeixistes basades en la defensa d'un marc constitucional inamovible, pactat en un transició on tot estava lligat i ben lligat pels hereus del règim franquista.
Expresso aquí la meva por a què la incultura política i democràtica d'aquest país alentada pels propis mitjans de comunicació, acabin per donar de ciutadans una imatge renovadora, i diferenciada en l'actual democràcia burgesa on els conceptes de govern i poder, mal ens pesi, cada cop s'allunyen més l'un de l'altre.

Paisatge balcànic

2006-09-30T16:33:00.000+02:00

Després d'una guerra...

2006-09-30T16:29:00.000+02:00

Camps minats a les carreteres del nord de Croàcia.

Posta de sol a l'Adriàtic

2006-09-29T01:43:00.000+02:00

Viatge als eslaus del sud

2006-09-26T23:20:00.000+02:00

El pont "vell" de Móstar

Noves perspectives

2006-09-25T14:33:00.000+02:00

Finalment he decidit fer el que molts de vosaltres ja heu fet en el darrer any, crear un blog per expressar públicament les vostres reflexions, opinions i experiències. Avui, dia 25 de setembre, dia de ressaca per a la "bendita juventut" camaca i de rodalies, encetaré aquest nou espai fent una breu reflexió sobre la problemàtica de les festes majors, que no populars ( ni majors) de la Ciutat Comtal.
Bé, un any més la mercè ha estat passada per aigua, res a dir tenint en compte que des de que jo en tinc consciència, la pluja s'ha fet notar any rere any. Ara bé, sembla a ser que el nostre consistori fa una previsió especial pel que fa als concerts a l'aire lliure, diguem que arriba a considerar com a situació extrema, nit ennuvolada i que molt serà que plogui. Diguem que a Barcelona no plou, mai hi ha plogut, com deien, diuen i diran els responsables dels desgavells, goteres i inundacions parcials que pateixen aiguat rere aiguat les facultats universitàries del nostre país. En conseqüència, un any més els barcelonins ens hem quedat sense bona part del repertori de les nostres curtes, snobs i fashions festes majors. Perquè si de tres nits de massificació caòtica se'n pot dir festa major, no ens estranyi aleshores que qui segui al carrer a prendre una cervesa sigui un incívic, i qui segui al carrer a partir de les 3 de la matinada sigui un delinqüent; i es que els nostres pares i avis que tanta llibertat i festa van voler i fer als vuitanta ara ja s'han fet grans.... i ara ja són cívics.